Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

1.12.2015

Una caricatura grotesca

Aquests dies llegim molt a les xarxes social sobre les possibles enteses polítiques aconsellables o necessàries (segons el gust de cadascú) perquè en el proper Parlament de Catalunya, sorgit de les eleccions que tots creiem que seran abans de les municipals, hi hagi una majoria incontestable favorable a la independència de Catalunya.

Clica a sota, a "Més informació", per llegir la resta del post.


En tot aquest debat, vull creure que tothom comparteix aquest objectiu. El que passa és que, atònit, veig com alguns s'enfilen fins a nivells extravagants, en atacs o bé a posicions amb les quals no estan d'acord, o bé a determinats dirigents.

Entre els que hi participen n'hi ha que declaren el seu nom i cognom, i fins i tot la seva preferència política concreta. N'hi ha d'altres que amagats darrere de pseudònims, es despatxen a gust sense vergonya.

Una de les opinions que detecto sovint és expressada per gent que, prescindint del fet que aquest home ha fet una sèrie de gestos de valentia política que el poden portar a la presó o a la inhabilitació política (si no arribem abans a la independència), diu que mai no votaria una llista encapçalada per Artur Mas (o amb la seva presència) perquè el seu partit és "ple de corruptes" i la seva seu embargada. I això que Mas proposa(va) una llista única, sense representants de cap partit (només ell, com a candidat), de persones que es comprometrien a acabar la seva carrera parlamentària en aquesta propera, i curta legislatura. És a dir, ni un sol "corrupte" a la llista. És més: Mas proposa de deixar CDC, durant la legislatura propvinent, com a partit extraparlamentari! Una proposta d'una generositat del tot insòlita en la història, si més no contemporània... al servei de l'objectiu.

Per Twitter m'he atrevit a portar aquesta argumentació al seu grotesc límit lògic, més com a exercici per a provocar la reflexió que no (òbviament, com veureu!) com a proposta ni desig meu. Si per aconseguir la independència s'hagués de votar una candidatura liderada per un assassí, un pedòfil, un corrupte (i no m'hi cabien més perversions execrables), la gent hi renunciaria? I si aquesta persona aconseguís la independència, al cap de dos segles importaria si hagués estat assassí, pedòfil, torturador, etc.?!

Ningú que em coneix pot pensar que ho demano seriosament! Només volia i vull defensar, dins del maremàgnum del 'jo més pur que ningú', que aquesta puresa, aquesta preocupació per l'estètica i l'ètica, ha de prevaldre per damunt de tot... a partir de l'instant que serem independents. Des d'aquell mateix instant. Vull un país nou, no un que arrossega i tolera una colla de vicis heretats del passat.

Per tant, confio que qui lideri el país fins a la independència sigui net com una patena, modèlic: i si no ho està, que li caigui al damunt el pes de la llei, de la nostra llei, l'endemà mateix.

Dit això, en anglès es diu que "All's fair in love and war", en l'amor i la guerra, tot s'ho val. Aquells idíl·lics partits de futbol al front de la Gran Guerra, durant el Nadal de 1914, són el darrer exemple, pràcticament, de la civilització en la guerra moderna. Si la guerra freda va ser una guerra, si una guerra de paraules és una guerra, doncs el que estem vivint és sens dubte, és una guerra:  "El que està fent l'Estat no té nom. Està fent servir totes les estratègies, totes, d'un país en guerra, menys una: el recurs a les armes". Alguns ja em van deixar anar l'artilleria per dir-ho... 

Dit d'una altra manera, és possible que per un excés de llepafilisme (que després a tots nosaltres ens sabria molt de greu) els vots a favor de la independència no fossin suficients per poder declarar la independència. I demano al lector, si tingués la certesa que el resultat vingués d'un vot, del seu, no faria una excepció, una petita rebaixa en els seus principis morals i ètics (i estètics: "Levantinos, os pierde la estètica!" d'Unamuno)? Sincerament, per això engegaria a rodar la independència, potser per una generació sencera?

És la independència un objectiu o un mitjà? La resposta és òbvia: un estat independent és un mitja, una eina, per construir un món millor. A més, ningú no hi ha renunciat després d'obtenir-lo! Però si no tens aquesta eina, primer l'has d'aconseguir. Per tant, la independència (o si voleu, la proclamació i reconeixement internacional de la independència) és un objectiu anterior a allò que en podrem fer després.

També és cert que per consolidar l'actual majoria social a favor de la independència de Catalunya, el fet de parlar en positiu, amb imaginació, de com construir el nou país, el país que volem, pot contribuir-hi molt. Afortunadament, hi ha una multitud de treballs i conferències, i els informes del Consell Assessor per la Transició Nacional recollits en el seu Llibre Blanc, que estudien els pros i els contres de la Catalunya independent. Qui no ho sap és qui no ho vol saber (legítimament, però que no afirmi que no hi són).

Amb tot això, arran de les piulades provocadores, s'ha desfermat una viva polèmica a twitter, amb l'inestimable ajut d'un diari digital, sota el titular "La independència a qualsevol preu" (distorsionant grotescament les meves paraules: mai justificaria guanyar la independència mitjançant assassinats, actes de pedofília i corrupcions: si us plau!). Aquest diari no ha tingut el detall de demanar-me cap aclariment o matís. Ni m'ha ofert un espai en què desenvolupar, com estic fent ara i aquí, les meves opinions: tots sabem prou bé que 140 caràcters són un autèntic parany.

Entre els polemistes hi ha gent que ni conec ni em coneix que, a més de criticar-me, fa piulades reclamant la il·legalització dels partits. Un altre m'explica que "su nacionalismo exacerbado y radical tiene antecentes en la Europa de los años 30". Tornem-hi. No hi ha ningú en aquest planeta amb menys ganes de ser considerat nacionalista, independentista, sobiranista o l'etiqueta que vulgueu. De moment, sóc "repugnant", "impresentable" i tot el que vulgueu: però vull que el meu país arribi a la seva plenitud, per la via democràtica. I aviat. I punt.

Però tot això no m'hi cabia a les piulades, i és clar, tret fora de context, la caricatura grotesca se m'ha girat en contra. Tota una lliçó.


4 comentaris:

Joan Olivé i Mallafrè ha dit...

Fem una passa endavant cap a la independència:

Demanem d'unir forces dels catalans independentistes per aconseguir disposar, el més aviat possible d'un Banc de Reconstrucció i Reindustrialització que treballi per aixecar l'economia de la nova Catalunya Independent.

Un grup de professionals de l'empresa, professors, periodistes, etc estem treballant al voltant del projecte www.CaixaCatalana.cat per aconseguir que la Generalitat derivada de les eleccions del 27 de Setembre del 2015 concedeixi immediatament una llicència bancària a una nova Caixa de Pensions, que es posi a treballar immediatament pel bé de les classes desafavorides de Catalunya.

Tenim una gran massa d'estalvi a mans de catalans compromesos amb la independència. Aquest estalvi passaria immediatament a entrar a la futura Caixa Catalana per posar-se a treballar, de veritat, pel país i les seves classes més necessitades.

Les necessitats de financiació que pateixen els autònoms, petits empresaris, agricultors, ramaders, comerciants i emprenedors en general trigaràn anys en equilibrar-se. És imprescindible que els catalans, amb les nostres mateixes forçes i estalvi canalitzem energies per solucionar-ho.

En aquest moment demanem d'adherir-se a la campanya pro Caixa Catalana Cooperativa de Crèdit per presionar al seu moment a la Generalitat i a Brusel·les per poder començar a donar petits crèdits durant l'any 2016.

Si no ho fem els catalans mateixos, de baix cap a dalt, no ens ho farà ningú.

Caixa Catalana Cooperativa de Crèdit
projecte@caixacatalana.cat
Telfs: 902 362 066 / 651 686 500

Salvador martí ha dit...

Hola Miquel, com membre destacat i influent que ets dins l'ANC, i davant la reunió d'aquest cap de setmana, et voldria traslladar un argument que no sé fins a quin punt és un disbarat o te una lògica aplicable al moment actual.
És molt clar que l'ANC no ha de ser un partit polític. No ser-ho ha estat una de les claus per a tenir tants afiliats i poder mobilitzar tanta gent pels esdeveniments més importants que hem organitzat. Però després del que ha succeït a partir del 9N, penso que ens hauriem de plantejar la possibilitat de que en cas de que ERC i CiU no siguin conseqüents amb aquest darrer pacte que sembla que ja trontolli, haurien de calibrar si els interessa més seguir amb aquesta dinàmica partidista per separat i afrontar el repte de "a veure qui guanya" competint també amb l'ANC, o arribar a una veritable entesa amb un full de ruta pactat pels dos amb el concurs de l'ANC. Vols dir que davant d'un escenari en el que amb quasi tota seguretat cap dels dos guanyaria amb claredat, i que el guanyador - o els dos més votats - haurien de pactar amb nosaltres si volguessin governar; davant d'una "amenaça" com aquesta, no es veurien obligats a pactar un full de ruta comú?

Miquel Strubell ha dit...

Joan,
Gràcies per informar-me i mi i als lectors d'aquesta iniciativa. Teniu una pàgina web explicant el projecte?

Miquel Strubell ha dit...

Salvador,
Gràcies per aquestes consideracions! És obvi que entre CDC, ERC i CUP -les tres opcions que previsiblement entraran en el Parlament de Catalunya i que pesaran, si tinc raó, en la composició de la Cambra- podem arribar a una majoria absoluta, i encara, folgada.
Una altra cosa és que les opcions del "SÍ" vencin amb un 50% dels vots vàlids. Per aconseguir-ho caldrà realment una feina de difusió dels motius (sobrats, però no del tot coneguts) en sectors de la nostra societat que només tenen una informació molt esbiaixada fruint del seguiment molt majoritari de les televisions amb seu a Madrid.
Crec que TOTES les energies de l'ANC (del qual, ep! no sóc de cap òrgan intern!) s'han de destinar a (a) aconseguir un acord entre els partits sobiranistes de manera que facin constar els elements bàsics del full de ruta per al 28 de setembre (si guanyem!); i (b) fer activa campanya pels barris metropolitans i, en la mesura del possible, als mitjans que consumeixen, per difondre i explicar -amb suport d'associacions locals- els molts motius per la independència.
Et recomano, sobre això: http://miquelstrubell.blogspot.com/2015/02/angels.html

Baròmetre de l'ús del català a Internet