Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

5.29.2014

Sociolingüística a l'exterior

CUSC, 7 de maig de 2014

Presento cinc dels dilemes amb què ens trobem quan expliquem a fora la realitat sociolingüística. 

Dilema 1 
Llengua minoritària / llengua minoritzada / llengua mitjana? 

Tenim uns aliats “naturals”, gent que ens veu amb simpatia, enveja i admiració. Són els parlants de les llengües minoritzades: els gal·lesos, els frisons, els bretons, els occitans, els irlandesos. Durant molts anys la Generalitat no hi va voler tenir una relació estreta (per exemple, amb EBLUL, en què els catalans érem representats pel CIEMEN). Després es va crear una agrupació, la xarxa NPLD, que reunia i reuneix les direccions generals del català (no valencià), gallec, irlandès, gal·lès, frisó, etc. Són llengües amb estatus constitucional en els seus països, amb marcs legals concrets.

+++

La Generalitat ha considerat sempre, i em sembla un encert, que ens hem d'associar més aviat amb les llengües demogràficament mitjanes: el norueg, l'hongarès, el finès, el lituà, el txec, el grec... Ha donat, com sabem, suport al CUSC per treballar en aquesta direcció. En aquest terreny podem competir relativament bé si donem dades sobre la posició del català, dintre de les llengües del món, en els rànquings del món digital: pàgines internet, entrades wikipèdia, activitat twitter. Però sempre tenim la tendència a donar xifres per sobre de la realitat. Heus aquí un exemple:



El punt CAT és un altre element que ens ajuda a situar com a llengua, o comunitat lingüística, relativament normal en termes cibernètics. Peter Garrand[1] ha fet una excel·lent feina de difusió d'aquesta iniciativa, malgrat (em diuen) la incomodidat de la Caixa (que va finançar l'operació).
També ho és la incorporació del català als llistats de llengües d'interfícies de molts productes, com ara Google (i Google Translate).

Dilema 2
Política lingüística / per territoris. (Emili i jo, el llibre!).
Tot sovint sentim a dir “el català, rai” basant l'afirmació només en la situació al Principat. Hi ha un gran desconeixement internacional de la situació en altres territoris. A més, ens trobem amb el dilema més gran de tots: la nostra pròpia credibilitat. Hi ha coses que passen al País Valencià, per exemple, o a les Illes, que són difícil de creure per part d'una persona poc avesada. Això ho vaig viure a Suïssa fa vint anys, quan descrivia l'apedregament per terres valencianes d'un tren que portava aficionats del Barça crec que a una final a Sevilla.
El polític australià Lynn Arnold (va arribar a ser president de South Australia) va fer la seva tesina de Màster per demostrar que el català i el valencià eren llengües diferents, a partir de l'estudi lexical.
Arnold, que en 1994 llegó a España en 1994 contratado por Editorial Prensa Ibérica (grupo al que pertenece Levante-EMV), con su mujer, Elaine, y sus cinco hijos,...”[2]
“Arnold, que en 1994 llegó a Oviedo para investigar sobre la lengua asturiana en los archivos de LA NUEVA ESPAÑA, con su mujer, Elaine, y sus cinco hijos -entre ellos dos parejas de gemelos-, era hasta hace unos días el primer australiano autor de una tesis doctoral sobre el asturiano” ... “Curiosamente, su encuentro con la vocación es en parte consecuencia de su estancia en España, donde además de investigar en Asturias realizó un máster en Esade (Barcelona). «Vivía en Valencia e iba tres días a la semana, allí se transmite un fuerte mensaje para pensar en nuestra contribución al resto del mundo y me hizo reflexionar». El ex político, que en su juventud fue activista contra la guerra del Vietnam, leyó su tesis doctoral en 2003 en la Universidad de Adelaida, titulada «Percepciones del lenguaje y la identidad en Asturias y sus implicaciones en política lingüística y desarrollo»”.[3]
Un altre cas que cal esmentar és el de Joshua Fishman, que en ser convidat pels blaveros, es pensava que descobria una llengua naixent, trepitjada per les forces conservadores del mal, i que uns revolucionaris volien treure a la llum.

Dilema 3
“Normalització” (concepte que caduca!)/ legitimitat : foment / imposició
Ens trobem sovint amb gent que han fet tesines o treballs sota la direcció de professors, normalment (però no sempre) espanyols que fan servir fonts i visions diguem-ne espanyolistes. Han estudiat la legislació i polítiques de promoció del català, i de vegades arriben a la conclusió que és possible que Catalunya estigui vulnerant principis d'una societat liberal. Dos exemples:
·         Bryan Fox (2006) ... “Protectionism Gone Too Far?”[4]
In a free society, we can ask for no more than the right to make this decision on our own terms, and for respect from our fellow citizens when the choice has been made.
·         Charlotte Hoffman (2000). “Balancing Language Planning and Language Rights: Catalonia’s Uneasy Juggling Act”: J.M.M.D. 21/5, 425-441.
“Access to white-collar jobs has become increasingly restricted to those with fluency in Catalan ... amid claims that this situation pushes disproportionately high numbers of non-Catalan speakers into low-status occupations” (p. 435)
Cal considerar seriosament, en tant que acadèmicament honestes, aquestes afirmacions que, per altra banda, també s'han expressat a casa nostra. I crec que es basen en una visió jerarquitzada i no territorialitzada de les llengües, que no és difícil de rebatre.
En el fons hi ha el discurs de sempre, que com menys reglaments i lleis millor, i que les llengües les decideixen la gent lliurement. És el discurs del poderós, del gran. Això ho argumento amb aquella excel·lent citació que em va proporcionar Joan Ramon Solé,
"Entre le fort et le faible, entre le riche et le pauvre, entre le maître et le serviteur, c'est la liberté qui opprime et la loi qui affranchit.” (Henri Lacordaire, 52e conférence de Notre-Dame)[5]

Dilema 4
Ideologia de l'Estat / política de Catalunya
Sovint s'analitza la política lingüística de Catalunya de forma aïllada, com si no hi hagués una política de constant imposició “almenys” del castellà.
Això permet esplaiar-se a gust gent del Instituto Cervantes, per exemple, Manuel Casado Velarde (a Dublín en una congrés de l'EFNIL, 2009[6]) citant a Herreras o a Pericay[7] :



Aquests llibres en castellà circulen, em sembla, com a recursos útils en sectors que tenen ganes de criticar la política lingüística de Catalunya. En el cas de Casado, suposaven la meitat de les obres que citava en la seva ponència! Dos exemples:
“En España, en lo que llevamos de democracia, el Estado no ha ejercido nunca sus atribuciones en materia lingüística”. (Pericay p. 13)[8]
“La población castellanohablante de Cataluña no goza de ningún derecho colectivo que la ampare; la catalanohablante, sí”. (Pericay p. 19).
Com a tasca i dificultat, doncs, hem de pensar que molts estudiosos de fora poden no tenir altres inputs que aquests, en què amb gran contundència en donen per verídiques unes afirmacions que són altament qüestionables, per dir-ho finament.






[4]        "Linguistic Legislation in Catalonia: Protectionism Gone Too Far?"



[7]        Manuel Casado Velarde: “Spain, a plurilingual state: Spanish and other official languages”. http://www.efnil.org/documents/conference-publications/dublin-2009/18-Dublin-Casado-Mother.pdf/at_download/file
          Xavier Pericay, Aurelio Arteta, Xosé María Dobarro, Santiago González, Eduardo Jordá, Jon Juaristi, Amando de Miguel, Agustí Pérez Folqués, Valentí Puig (2007). ¿Libertad o coacción? Políticas lingüísticas y nacionalismos en España. Madrid: FAES. ISBN: 978-84-89633-21-6. http://www.fundacionfaes.org/es/publicaciones/76/libertad_o_coaccion-_politicas_linguisticas_y_nacionalismos_en_espana         


[8]        Xavier Pericay “INTRODUCCIÓN”, pp. 9-23. http://www.fundacionfaes.org/file_upload/publication/pdf/20130425153818introduccion.pdf



Baròmetre de l'ús del català a Internet