Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

12.06.2006

El no-nacionalisme

Avui, 6 de desembre de 2006
En un altre diari barceloní, un dels promotors de Ciutadans comenta el que segons ell serà "el futur de Ciutadans". Afirma que Ciutadans neix perquè hi ha a la societat catalana una sensació de fatiga respecte d'unes clares insuficiències dels successius governs de la Generalitat fruit d'unes polítiques centrades "obsessivament" en el simbòlic i identitari, o no en allò que ha d'ocupar les preocupacions de tot govern: protegir les llibertats individuals i procurar el benestar social. S'ha obviat, creu, les matèries que realment importen: infraestructures, protecció social, seguretat pública, ensenyament, habitatge, immigració, sanitat. "Només" es parlava del nou Estatut, de si el valencià s'havia de denominar català, dels papers de Salamanca, de les seleccions esportives, com a "exemples més notoris". Descriu el nou partit com a "formació de caràcter no nacionalista" en què predomina "la raó sobre els sentiments". No és cert, segons l'autor de l'article citat, que "s'hagi de ser forçosament nacionalista, d'una o altra nació".
Com a persona que no ha militat mai a cap partit, crec que puc rebatre -segurament amb tanta convicció com si ho hagués fet, però potser amb més credibilitat-, algunes de les afirmacions que acabo de reproduir. En primer lloc, ni abans ni ara, ni l'administració de la Generalitat ni el mateix Parlament, han dedicat més que una ínfima part de llur energia i recursos a tractar temes que en podem dir "simbòlics" o "identitaris". La Generalitat s'ha dedicat a fer carreteres, a fer escoles, a millorar la sanitat, tant o més que qualsevol "comunitat autònoma". Però també s'ha trobat amb uns problemes heretats, o creats més recentment. Ha estat per intentar resoldre'ls que s'ha provat de fer un nou Estatut, i si el resultat ha quedat molt lluny de les expectatives de molta gent (i lluny, també, del text acordat pel 89% dels diputats de la passada legislatura) ha estat, sense cap mena de dubte i en bona part, per la insistència de poders fàctics al centre de l'Estat de mirar la nostra proposta no pas com una proposta més, sinó justament com una que fèiem nosaltres, i per tant que s'havia de tractar amb més rigor, fins i tot amb suspicàcia. A través dels gestos, de les maneres, de l'actitud del "cepillado", s'ha demostrat un cop més que la nació espanyola està, en el millor dels casos, en vies de formació. La reforma de l'Estatut, a més, naixia d'un profund malestar pel baix nivell de finançament de què disposen les administracions catalanes, per culpa del qual és materialment impossible atendre les demandes d'una societat avançada com la nostra.
El tema de la miserable manipulació de la denominació de la nostra llengua a les terres valencianes, si alguna cosa té a veure amb qüestions identitàries, ho és no pas gràcies a cap polític del Principat, sinó a una voluntat expressa d'enfrontar catalans i valencians fomentada per sectors a València. I ho dic perquè molt gent, bona gent, gent de raó, de València, s'ho passa molt malament per culpa de l'ambient que s'hi ha creat. No hi ha ningú, a tot Europa, que pensi que els mal anomenats papers de Salamanca havien d'esperar més de 25 anys de la "democràcia" espanyola abans de tornar als seus legítims propietaris, i encara, només en part. Per què han estat notícia? Justament perquè uns espanyols (amb el suport de força conciutadans) varen convertir el que havia de ser un tràmit burocràtic en un tema identitari. Finalment, va ser Franco qui va fer expulsar les federacions catalanes de diferents organismes internacionals (com ara la de rugbi), i són els estaments espanyols (amb tot el pes del seu cos diplomàtic quan cal) que mouen cel i terra perquè la voluntat de les federacions catalanes, organitzacions privades recordem-ho, es frustri.
Per tant, no només aquests temes són completament incidentals dins de l'acció de govern, sinó que són fruit de l'atrinxerament en qüestions identitàries del govern espanyol. El mateix govern que va esborrar, com no s'havia atrevit Franco, l'origen geogràfic de les matrícules de cotxe, o que s'ha negat a rectificar aquest pas, insòlit i únic a Europa entre els països més poblats.
De l'article en trec un tema que per a mi, des del punt de vista de la psicologia, considero vital: la percepció de la gent. Certament, a una determinada premsa (i alguna emissora) s'ha volgut obsessivament magnificar aquestes qüestions. Amb molta més justificació que no pas als polítics se li pot atribuir una sobredosi d'obsessió. De les barbaritats dites en programes d'una emissora s'han publicat ja dos llibres. Qui llegeix aquesta premsa o escolta aquesta emissora, es veu permanentment comminat a veure la situació catalana (i la basca, per altres raons) com a poc menys que un desastre.
Certament, el de Ciutadans és un discurs atractiu per a alguns. Però és un discurs, per les raons que dic, que accepta sense matís i crítica una situació creada pel nacionalisme espanyol. Dit això, en una afirmació sí que coincidim: cal que la manera de fer de la política catalana es repensi. Ja ho vàrem dir, fa no gaires anys, els promotors de Catalunya 2003, quan vàrem fer el nostre document programàtic. I per desgràcia, aquell document avui continua essent vàlid.
Miquel Strubell
Expresident de Catalunya 2003
Baròmetre de l'ús del català a Internet