Compte enrere

Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

6.22.2006

Reflexions després del referèndum

Amb el risc d'equivocar-me, tinc la impressió que:

1. Només ERC hauria posat la reforma de l'Estatut en els seus programes electorals, si no hagués estat per l'opinió general que el PP guanyaria les eleccions de 14/3/2004.

2. En aquest context, era fàcil per al Rodríguez Zapatero, com a cap de l'oposició, prometre el seu suport a l'Estatut.

3. L'acord del 30 de estembre de 2005 va ser un dels moments àlgids i més prometedors de la política catalana d'ençà de la mort de F.

4. Pràcticament l'endemà els socialistes catalans trenquen la unitat d'acció (el 89% del Parlament) El dia 4 d'octubre "El PSC recupera les esmenes a l'Estatut per negociar a Madrid" segons l'AVUI de l'endemà (http://www.avui.cat/avui/diari/05/oct/04/75090.htm).

5. A Rodríguez Zapatero li interessa que s'aprovi l'Estatut, però també veu que ha de contentar els seus barons, molt crítics. L'anunci del PSC forma part d'una estratègia del PSOE, de dividir el quadripartit i poder, entre altres coses, negociar amb els catalans, ja afeblits per la pèrdua de l'acció unitària.

6. Crec que Guerra tenia la consigna de fer canvis, ni que fossin petits, al nombre màxim d'articles. Això, per poder dir que s'havia "cepillado" el nostre Estatut al Congrés dels Diputats.

7. A Rodríguez Zapatero també li interessa sortir a la foto amb el líder del nacionalisme català "moderat", i de cap de les maneres amb el del nacionalisme català dimonitzat per la premsa madrilenya (i alguna emissora de ràdio!).

8. Alguns líders d'ERC, entre els quals Carod-Rovira, només demanen un petit gest (la transferència dels aeroports, per exemple) per poder invertir la seva oposició al text que va resultant de les retallades. Però ni al Rodríguez Zapatero (perquè seria titllat de venut als "extremistes" pel PP) ni al Maragall (perquè si es feien esmenes al Senat aleshores no podria celebrar el referèndum abans de l'estiu) no els interessa tocar ni una coma del text retallat.

9. El PP és d'una coherència total, comparable en dimensions només amb la virulència dels seus atacs. Parlen del trencament d'Espanya, de la insolidaritat... amb una frivolitat sense límits, i mirant sempre de reüll l'opinió del seu potencial electorat a l'Espanya profunda (però demogràficament determinant).

10. L'expulsió d'ERC del govern és una demostració de seguidisme del PSC, respecte del PSOE. Caldrà pair molt abans de tornar al govern amb els mateixos, si arriba el cas. A mitjà termini, però, li pot anar bé: bona part de l'increment del seu vot al Parlament de Catalunya venia d'antics votants de CiU, empipats amb els acords amb el PP sense cap contrapartida visible. Aquests "nous" votants no volien pas que el president de Catalunya fos del PSC, i per tant meditaran abans de tornar-hi. ERC ara té l'oportunitat de recuperar una equidistància entre el PSC i CiU ... tot i que m'imagino que els assessors d'en Mas veuen ERC més com una amenaça que com un possible aliat. Sigui com sigui, haurien d'haver après la lliçó de la legislatura 1999-2003, en què ERC va intentar sense èxit acostar-s'hi...

11. Els resultats del referèndum ens indiquen dues coses: que el cansament general pel tema de l'Estatut ha passat factura; i que el vot del "NO" venia de molts llocs, per en els sectors afins a ERC molta gent no s'hi va apuntar, justament perquè el seu vot no fos instrumentalitzat i apropiat pel PP.

12. El gran revulsiu que volia promoure l'enyorat Pere Esteve, i la gent que al seu voltant vàrem fer Catalunya 2003, revulsiu que va tenir el primer capítol a les eleccions de novembre de 2003, promet de continuar en les properes. I sembla estrany que encara hi hagi tants catalans , que pel fet d'haver nascut no sé on, o de pertànyer a no sé quines classes socials, que no vegin que ...

*de la política espanyola no en treurem res, que sempre serem un tap de suro flotant a l'aigua a l'espera de la propera tempesta hispana; que
* donar suport als partits "catalans" que sempre esperen la trucada de Madrid va en contra dels nostres interessos més quotidians i immediats; i en fi, que
* la llibertat és l'objectiu més digne d'un poble.

Però primer el poble s'ha de guanyar el respecte ... d'ell mateix!
Baròmetre de l'ús del català a Internet