Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

7.20.2005

Reprodueixo un article meu, enviat a un diari, que no fou, però, publicat.

Inspirats pels cavallers de l'Orde de Sant Joan de Malta

Aixoplugats del sol mediterrani en una antiga església protestant propietat del govern i condicionada com a espai polivalent, el ministre d’educació Louis Galea començava la roda de premsa, acompanyat a la mesa d’una dotzena dels lingüistes més prestigiosos del país. El 14 d’abril de 2005 fou un dia especial, històric per a ells: es posava en marxa l’organisme que ha d’impulsar la llengua nacional, organisme creat per un llei del Parlament però la constitució del qual s’havia anat retardant per les gestions fetes per trobar un equilibri delicat, i espero que resulti estable, entre representants de les diferents sensibilitats i corrents. Coincidien, això sí, en la preocupació pel futur de la llengua i el desig de contribuir a la seva vitalitat i viabilitat. Coincidien també en l’esperança que despertava el fet que per primera vegada el Parlament havia pres partit en l’afer de la llengua nacional, de manera decidida.

Però de motius de preocupació també n’hi ha, Déu n’hi do. Per començar, entre els mitjans de comunicació presents a l’acte hi mancava el diari de més prestigi i vendes, que segons em deien només assisteix a les rodes de premsa que considera importants. Suposàrem que havia arribat a la conclusió que aquesta, malgrat ser presidida per tot un ministre per anunciar solemnement el desplegament d’una llei aprovada per unanimitat i que suposava una autèntica revolució, no n'era, d’important. No devia ser aliena a aquest fet l’explicació que me’n donaren els amics: la línia editorial del diari (que duu la mateixa capçalera que el diari de l’establishment metropolità) s’evidencia en l’absència total i completa d’escrits en la llengua nacional. Continua essent fidel hereu dels hàbits practicats i promoguts pel règim anterior.

Tampoc és bon indici l’existència de molta gent de casa bona que, tot i essent del país, no parla la llengua nacional ni amb els amics i veïns, ni tampoc amb els fills. Aquests “fills de papà” (tradueixo literalment el nom despectiu que reben), s’afanyaran a familiaritzar-se amb la llengua nacional (si més no en part) més endavant, en entrar en el món laboral, superant així el buit lingüístic que hauran cavat els seus progenitors amb la marginació de la llengua a casa i amb la tria d’escola –privada, i en llengua “internacional”.

Però aquests no són pas els únics a entomar el plurilingüisme de forma poc natural. En qualsevol situació hom es pot trobar que mentre una persona parla amb el seu interlocutor en la llengua nacional, li escriu un missatge o unes indicacions en l’altra llengua, potser sense adonar-se’n, i segurament sense haver-hi mai reflexionat.

Aquesta contradicció arriba al límit quan ens acostem en el món comercial. A la carta d’un restaurant de cuina internacional –situat en un lloc privilegiat, amb una visita impressionant damunt el port natural més gran de la Mediterrània- només un plat és escrit i explicat en la llengua nacional: un plat típic d’allà. I encara gràcies que la llengua es fa servir en un cas! Per altra banda, amb poques excepcions, la llengua nacional brilla per la seva absència a la retolació comercial. Els efectes del règim anterior continuen essent ben visibles en aquests casos, i el paisatge lingüístic se’n ressent.

Neguiteja sentir sovint aquell argument clàssic del dominador: si tothom sap la llengua comuna –encara que hagi estat a cops de càstig a l’escola- perquè s’hauria de fer servir l’altra? Venint d’una ideologia manifestament contrària al plurilingüisme –que trobarem arreu del món, i que em fa venir al cap el nefast “Habla en cristiano!”- gairebé no mereix cap resposta, però sí que és evident que cal un altre discurs que legitimi l’omnipresència de la llengua nacional... encara que pugui ser aconsellable, en molts casos, que l’acompanyi una traducció en la llengua de l’antiga metròpoli, en consideració als turistes, posem per cas.

I certament cap dels presents a l’acte somiava en un futur monolingüe: si fins i tot els que treballen a les grans capitals europees dels antics imperis (sovint caus històrics de l’assimilació més crua) se n’adonen!

Com a bons lingüistes, als membres del nou consell els amoïna que a la ràdio i a la televisió, fins i tot a la institucional, es palesi a cada moment la imperfecta preparació lingüística dels locutors i professionals de la comunicació.

L’Honorable ministre acabava comentant la situació de l’ús oficial de la llengua. No pas al Parlament o als tribunals -on ja fa anys que hi és gairebé exclusiu- sinó que esmenta sobretot les enormes dificultats per desenvolupar i fer servir en les institucions de la Unió Europea una llengua àgil, moderna i capaç de generar la terminologia que necessita en uns àmbits emergents i on, per tant, la seva llengua és una nouvinguda.

Acabo aquestes ratlles assegut a l’espectacular mirador a la capital, des d’on es divisen, a l’altra banda del port, les imponents muralles del barri de Cottonera, aixecats per ordre dels germans mallorquins Miquel i Rafael Cotoner.

Les escric amb un agraïment al ministre Louis Galea per recordar a la premsa durant l’acte, el cas de la llengua catalana, per il•lustrar que llengües amb una demografia molt més gran que la seva (la demarcació de Lleida té més habitants que parlants hi ha de la seva llengua) també tenen problemes que s’han de resoldre amb determinació i amb la participació dels seus parlants. Tornaré cap a casa donant ànims al president del flamant consell nacional de la llengua, el professor Manwel Mifsud, en les difícils tasques de prioritzar la feina, i de mobilitzar tots els sectors de la seva petita societat. I tornaré cap a casa agraït de tot cor als tres amics –l’Olvin, l’Albert i el mateix Manwel- que m’han permès intercanviar experiències amb ells, i endinsar-me en un món petit, però ric, fruit de la successiva influència dels àrabs, dels sicilians, dels catalans, dels britànics... i per damunt de tot, gràcies a les fortificacions i els monuments que aixecaren a l’illa, a partir del segle XVI, dels nobles cavallers de l’Orde de Malta.
Baròmetre de l'ús del català a Internet